Maleït Rebel!
Bobby! quin lligam amb aquest joc, ens deixes als 64 anys com 64 caselles té un taulell d’escacs.
Geni, polèmic, llegendari, excèntric i sobretot rebel, aquest era Robert James Fischer (Chicago 9/3/1943- Reykjavik 17/1/2008) el mite amb vida que va donar modernitat i una forta empenta als escacs. Amb un coeficient intel·lectual de 180, no va saber aplicar-ho als estudis i es va ficar en mans de l’esport-ciència mes famós del mon .
Va aprendre a jugar als escacs amb 6 anys a mans de la seva germana i als 14 ja era campió dels Estats Units. A pesar d’una infantesa molt difícil, un any desprès va conquerir el títol de Gran Mestre, la màxima titulació possible. Qui sap si amb els suports informàtics que utilitzen els escaquistes avui en dia i el talent que desprenia Bobby, podria haver fet elevar molt més les cotes conquerides al seu moment.
Dintre d’una època on la guerra freda feia latent una tensió a nivell mundial, on el sistema soviètic feia dècades que havia fet dels escacs una obligació, una hegemonia, a la vegada que donava una superioritat insultant contra jugadors occidentals, i que el Kremlin feia servir con un aparador per assolir els objectius del comunisme. Als anys 60 Fischer podria ja considerar-se el millor jugador del món, però el seu caràcter el va trair més d’una vegada com al llarg de la seva vida. Les seves ànsies de guanyar sempre en totes les seves partides el va fer ensopegar en algun torneig de candidats, això i el fet que els jugador soviètics es feien favors entre ells a les seves partides per potenciar un guanyador del regim comunista i allunyar els occidentals de les primeres posicions dels campionats.
Encara que en privat era un comentari generalitzat. No va ser fins un article polèmic publicat per “Sports Illustrated” i un Fischer indignat, els que van fer canviar a la FIDE el sistema de competició de lliga de vuit jugadors a quatre voltes per al títol. Una vegada el torneig tancat va passar a l’historia es va obrir un camí cap el títol mundial en forma de matx individual, on Taimanov, Larsen i Petrosian foren arrollats pel tifó Fischer fins arribar a ser candidat al títol mundial contra el rus Boris Spassky.
Juliol de 1972 va ser quan es va trencar l’hegemonia soviètica. Va ser el matx del segle amb la gent pendent dels escacs com un mundial de futbol o inclòs uns jocs olímpics. Fischer va polemitzar i reivindicar amb tot i, molest amb la premsa, els diners de la bossa del premi, perquè volia que els escacs tinguessin el mateix reconeixement econòmic que altres esports (un banquer de Londres va donar 125.000 dòlars per incrementar la xifra final). El desplant de la cerimònia d’obertura del dia 1 (l’americà es va presentar el dia 4), entre d’altres coses va fer que el jutge del torneig Sr. Lothar Schmid i la FIDE es pensessin molt desqualificar-lo.
Una vegada engegat el torneig va perdre la primera partida, la segona per no presentar-se, i segons diuen la intervenció de la administració nord-americana, que s’havia pres el matx com una qüestió d’estat, van fer motivar a Fischer a replantejar-se on estava i fins on havia arribat per conquerir el que desitjava. Es va erigir campió mundial i va ser l’únic jugador occidental en dècades a disputar la corona als soviètics. Un marcador de 12,5-8,5 a favor de Bobby va fer que fos l’onzè campió. El matx Spassky-Fischer va fer que la gent aprengués a jugar als escacs, la repercussió als mitjans fou enorme i les excentricitats de Fischer van magnificar encara més el duel.
Ja era campió del món, però encara ens sorprendria amb una jugada inimaginable, la renuncia al títol l’any 1975 contra Karpov. Hi ha qui diu que va començar a tenir por a perdre, que les seves 20 demandes a la Federació Internacional van ser exagerades, tot i que aquesta va acceptar totes menys una, el fet que la puntuació del campionat només reflexes les partides guanyades sense comptabilitzar les taules va ser inacceptable per la FIDE i Fischer a partir d’aquell dia va desaparèixer.
Vint any desprès a Sveti Stefan (Montenegro),va aparèixer fugaçment i va disputar una revenja no oficial de nou amb Spassky. Va tornar a guanyar polemitzant de nou amb tot i trencant definitivament amb els Estats Units, que al contrari que l’any 1972 el van ficar en recerca i captura, subhastant totes les seves pertinences i bloquejant els seus comptes bancaris.
Sense diners, vivint quasi com un captaire i una paranoia galopant, viu a varis països. Es empresonat l’any 2005 al Japó, i es rescatat per les autoritats d’Islàndia. Les autoritats islandeses realitzen aquest gest en record de la persona que va portar el nom d’aquest país arreu del món per un fet històricament mundial. Mort dos anys desprès del seu alliberament a aquestes terres fredes, desconfiant de tot i de tots però estimant com ningú aquest noble i misteriós joc.
Segurament Déu sap jugar als escacs, ara ja sabem qui el farà suar.
Good-bye, Bobby!
Autor. Manel Gragera Lleixà
-> Article de Leontxo García a «El Pais».
-> Article a ChessBase.